Diccionari de medicina (Barcelona, 1936)

Badant en una llibreria de vell de Barcelona vaig trobar un llibre que em va cridar molt l’atenció. No pel títol sinó per la data en què va ser publicat: és el Diccionari de medicina, dirigit per Manuel de Corachan i editat per Salvat Editors a la Barcelona del 1936.

Després de fer-hi un cop d’ull ràpid em vaig adonar de la importància d’aquell volum. És un exemple del programa cultural que hi havia a Catalunya abans de la Guerra Civil. Això queda palès als tres pròlegs que precedeixen el recull terminològic (d’August Pi Suñer, de Pompeu Fabra i de Manuel Corachan), on s'hi anuncia futures publicacions d’altres materials lèxics (vocabularis i diccionaris); m’agradaria investigar-ho per saber on va quedar la documentació que ja hi havia preparada. Potser al Museu d’Història de la Medicina de Catalunya en saben alguna cosa, ja ho veurem.

Transcric alguns dels paràgrafs que em semblen més interessants dels tres pròlegs que us dic. Primer he dubtat si us interessarien o no, però com que de bon matí he hagut de llegir això m’hi he decidit.

«Que tot metge de Catalunya se senti més obligat per la bona obra de Corachan a parlar bé, i de seguida –en disposar d’un llenguatge ja normal- a honorar-lo degudament dient pel seu vehicle coses dignes d’ésser escoltades o llegides. Per l’esforç de tots, quan tinguem l’instrument i quan el volum i la qualitat de la nostra producció catalana assoleixin la consideració universal, llavors el català haurà esdevingut una llengua sàvia. I que ho sigui és la nostra aspiració i també la nostra esperança!»

August Pi Suñer

«És, doncs, d’esperar que el present DICCIONARI, a part del seu valor científic, constituirà una contribució considerable a l’obra de depuració i d’enriquiment del nostre lèxic.
»Cal, per això, reconèixer i agrair l’esforç i patriotisme de tots els col•laboradors i, en especial, la direcció i mecenatge del cirurgià M. Corachan, que per ésser originari de la zona castellana de València mereix encara més la nostra sincera felicitació.»

Pompeu Fabra

«L’hem titulat DICCIONARI DE MEDICINA. No calien els adjectius català i terminològic perquè, d’una banda, creiem que ja és hora de no haver d’anunciar que són escrits en català els llibres catalans, i no hem volgut, per altra banda, reduir-nos a la traducció d’un diccionari terminològic, car ens ha semblat que les necessitats de fixació del lèxic català de Medicina exigien una obra més vasta.
»[...] Els nostres lectors són pregats d’inclinar-se davant aquestes proves de patriotisme autèntic.»

Manuel Corachan

Benvolgudes/vsdgzzzzzzzzzzzts

Ja han acabat les classes del postgrau. Ara comença la gratificació de tantes hores a l’aula entre teories i certeses: les pràctiques.

Fa uns mesos que el personal docent universitari/el professorat/les persones docents del microcosmos universitari ens va(n) repartir un paperet on havíem d’especificar l’empresa o l’associació en què volíem fer-les, i jo vaig triar el Consorci per a la Normalització Lingüística (CPNL).

La persona que em dirigeix la part pràctica del postgrau em va entregar un document amb les activitats que hauria de dur a terme durant les cinquanta hores que m’hi estaré. Molt engrescador; tot i això, un dels punts em va fer posar la pell de gallina: “Participació en l’organització i la presentació d’una sessió de llenguatge no sexista a personal municipal”... Què hauria de fer, etzibar allò dels “Estimade/ts polítique/csadafdssgsfg”?

Començat el juny, començades les pràctiques. I sí, la primera activitat ha sigut la de “Benvolgudes/ts” (que el pobre corrector del Word no sap ni com interpretar). Abans de fer la sessió al personal administratiu/a la plantilla de l’administració no m’he atrevit a fer saber la meva opinió sobre el tema a la persona que dirigeix/a la persona dirigent/a qui em dirigeix les pràctiques. I sí, amb una pinça de boix a la nàpia m’he presentat allà i entre totes dues (la persona que... i jo) ens n’hem sortit.

I la valoració que en faig, de veritat, és molt bona. En primer lloc, perquè he après a fer una classe d’un tema que no m’interessa gens. En segon lloc, perquè mentre explicàvem la teoria anàvem relativitzant-la a la vegada. En tercer lloc, perquè quan les dues sortíem de l’edifici he vist, de reüll, com ella també es treia una pinça del nas.

Invasions subtils

Em va explicar que havia d’assistir a un curs de formació contínua organitzat per una empresa pública, per una empresa que depèn de l’Administració. No feia deu minuts que la professora havia començat la classe (en català) que una alumna va aixecar la mà per demanar-ho: “Por favor, le agradecería que hiciera el curso en...”. Què devia dir, castellano o español? La classe va continuar en castellà, l’única “lengua española oficial del Estado”. El senyor es va aixecar indignat i va marxar.

Em demanava consell; no sabia del cert quins eren els seus drets i deures lingüístics en aquell context. La clau és en els deures que té un servidor públic (és a dir, la professora que feia el curs organitzat per una empresa pública) i que no té un altre ciutadà. La llengua d’ús normal i preferent de l’Administració és el català i, a més a més, té el deure de fomentar-ne l’ús.

Quan vaig rebre la trucada estava redactant un treball titulat L’ensenyament del portuguès com a llengua històrica a Olivença. Potser va ser això el que em va fer pensar que era una bona notícia que un parlant de català encara s’indignés perquè havia de rebre la formació en la castellana llengua.

Miquel Siguan, a Educación y pluralidad de lenguas (1978, p. 9) diu: “:[...] hay también minorías lingüísticas sin conciencia de una solidaridad cultural que consideran natural la situación subordinada de su lengua –que consideran natural la diglosia– y que se contentan con un uso familiar y coloquial sin que se les ocurra reclamar un uso escolar y culto para el que no la consideran apta. Son lenguas destinadas a desaparecer en un plazo más o menos largo”. No podem ser catastrofistes, el català aquí no està tan desprestigiat com el portuguès ho ha estat a Olivença.

Però hem d’anar amb compte: “If code-switching is very prevalent in a language group, it is sometimes regarded as a sign that the minority language is about to disappear. Bilingualism is then associated with a move from a heritage language to a majority language” (Colin Baker, Foundations of Bilingual Education and Bilingualism, 2006, p. 109). Mirar de viure en català a Catalunya no és qüestió de ser més o menys educat. No és només una qüestió de principis ni de drets establerts. És vetllar perquè el català no acabi com alguna de les altres llengües històriques que hi ha en l’actual territori espanyol.

Els blogaires en la promoció del llibre

Xavier Gafarot, del departament de premsa de l’editorial Proa, ha vingut al postgrau a fer una xerrada sobre la promoció del llibre.

Amb tres hores ha estat capaç de mostrar-nos les tasques que ha de dur a terme un departament com el seu i amb quina finalitat. Un titular dolent de la conferència podria ser el següent: “Cada llibre és un món. S’ha d’estudiar cas per cas”, però ja dic que no resumeix tot el que ha explicat.

Un dels temes que ha tractat amb deteniment és allò que en dèiem noves tecnologies: la informàtica i concretament Internet. La www comporta un ventall de possibilitats per al departament de premsa (o comunicació) que abans eren impensables: web 2.0 de l’editorial que s’ho pugui permetre, webs dels mitjans convencionals (Avui digital, el de TV3...), els dels mitjans digitals (Vilaweb, el Singular Digital, La Malla...)... Tot plegat, amb l’objectiu de promocionar les novetats editorials de cada casa.

Però on queden els blogs que fan crítica literària en aquesta promoció? Gafarot n’ha parlat i ens ha donat algunes adreces dels que més consulta, entre els quals n’hi havia un que jo també consulto habitualment.

Alguns dels blogaires de més ressò que creen crítica literària signen amb pseudònim, cosa que no em sembla gaire problemàtica. Fet i fet, una signatura és una signatura: el nom no fa la cosa, en aquest cas.

El que sí que complica una mica la feina de qui ha de fer la promoció d’un llibre és que aquella signatura sigui en un blog. Perquè una de les característiques més valorades d’aquest format és que fa del blogaire una persona lliure de triar allò de què vol parlar i d’obviar allò que no li interessa. I, evidentment, sense agents externs que, amb finalitats econòmiques, li omplin la bústia de novetats.

Com s’ho faran, els caps dels departament de premsa i comunicació, per fer arribar allò que promocionen a un crític literari blogaire? I si ho aconsegueixen, què li podran demanar: una crítica extensa?, una ressenya breu?, un simple enllaç al títol i a l’editorial?

Desixaríeu trobarlu?

Aquell vespre havíem anat a la inauguració del nou estudi d’Atrium, l’“entitat cultural que basa la seva activitat en l'estudi, creació, producció i exhibició de les arts escèniques”. Era de nit i volíem fer el toc i xerrar una estona abans d’anar cap a casa. Un bar de Torrent de l’Olla ens va cridar l’atenció perquè era dels de tota la vida: barra de fusta i marbre i una d’aquelles neveres que són un armari de fusta encastat a la paret. Cap oferta de dos shawarmes a preu d’un, cap safata amb pizza al taglio, ni tan sols carta d’arrossos hindús. Vam entrar-hi amb l’excusa de fer-hi una A. K. Damm.

El senyor de la casa anava amunt i avall atabalat. Una frontissa de la nevera havia cedit al pes de la portella. L’home devia pensar que era molt difícil de reparar, però vint minuts més tard un noi amb cua rossa que parlava castellà ja ho havia solucionat.

Feia pocs dies que havíem tornat de Galícia. Hi havíem anat en una furgoneta color rovell d’ou, detall que, de fet, no és gaire significatiu. El que sí que és important és que al cotxe hi havia tres persones que han estudiat filologia, cosa que feia del viatge a Galícia una aventura lingüística constant.

Gràcia. Entre glop i glop de cervesa ens refrescàvem amb records desordenats de la Setmana Santa:

havíem vist torretes amb forma d’ànec,

ombres fugisseres,

senyals de trànsit fossilitzats...

Havíem conegut enterramorts, rellotgers exiliats, una dona gallega moi inimiga da chuvia... I també hi havíem vist una cosa que coneixem molt, aquí: el cartellisme bilingüe. Bé, allà són encara més servicials, que els fan trilingües.

Gràcia. Abans de sortir del bar ell va anar al WC, estona que vaig aprofitar per escoltar la conversa en català entre el senyor i el noi. L’home era dels de “fins-demà-si-déu-vol” i el bordegàs, dels de “m’assento-parca’stic-molt-cansat”, un poti-poti que em feia sentir molt com a casa. Quan ell va tornar del lavabo em va demanar la càmera, que havia trobat una joia de cartell bilingüe digne d’entrar a la col•lecció:


I que bonic, viure a Barçalona!