L'espiell canvia de domini

L'espiell deixa blogspot i se'n va a la competència, wordpress. Us convido a visitar la segona època del blog a l'adreça http://lespiell.wordpress.com/ (també podeu clicar aquí).

Espero que els qui hàgiu seguit el blog ho continueu fent!

LBB

Som moderns. Anem a una missa funeral i, des de la primera fila, mirem cel i terra sense badar boca. Només cantem el Virolai. A les rerialles de la cerimònia, al diaca li sona el mòbil. Per sort no hi té cap simfonia simplificada. En el silenci eclesiàstic hi sona un ring allegro senzill, sense pompositats.

Tot acaba amb un Raimon ausiasmarquià al ritme de veles i vents. Tot va bé i de tant en tant tot acaba.

Xuan Bello i la bellesa de la maduresa

Llegeixo no tots els relats de La neu i altres complements circumstancials, de Xuan Bello, i hi trobo trossos d’un pensament recurrent que tinc. La bellesa de la maduresa.

Quan ets adolescent creus que mai te’n sortiràs, ni del batut energètic ni del batibull emocional. I després ho superes, i mires enrere i no entens d’on treies tanta energia i, a la vegada, tan descontrol a l’hora d’aprofitar-la.

Obro el llibre i Xuan Bello em parla de ben a prop, i em recorda que fer-se madur és deixar de ser un melic amb potes que intenta fer-se passar per la Verge Maria:

“Portar-se bé a totes hores és contranatural, no és sa. Ja n’hi ha prou de preguntar-se per què no aguanto els que estimo, per què cada dia que passa em fastigueja més aquest que és amic meu, però que té manies i perd la paciència per una fotesa. Són amics i prou: tan insuportables com jo” (p. 16).

I que fer-se madur també és saber que la nostra vida és ser, estar i no-ser. I que, tanmateix, quan no-siguem la lluna continuarà somrient, burleta o benèvola:

“En els teus mudaments, lluna, ¿qui serà constant? Vet aquí la pregunta que l’ésser humà es va formulant des del moment en què es va adonar del que és evident: la lluna neix, creix, es mor i torna a néixer. I nosaltres mirem una vegada més la lluna, mudadissa, i sabem que ja no serem aquí quan brilli, indiferent, damunt la pols i el silenci del que vam ser” (p. 46).

Us recomano que mireu o recupereu L’hora del lector del 26 de març, on els convidats eren Sebastià Alzamora i Xuan Bello.

Dos anys i una aquarel·la

He vingut a casa a recordar com és això d’esmorzar veient el mar i Sant Ramon a l’esquerra i els cirerers a sota l’ermita a mig florir i a la dreta la part xarnega del poble i la zona d’indústria al mig, tallant la plana on hi ha els afores de Sant Climent i tot Viladecans (el poble que ens va robar el mar).

I és agradable.

Ahir L’espiell va fer anys... Dos? Dos! Gràcies a tots els qui llegiu, de tant en tant, aquesta plana i hi deixeu comentaris.

Gràcies!